Blog area / Traient fum

El dia després, on de la ràdio ja no ens en recordem

Permeteu-me que avui no parli de futbol, avui és dia de reflexió sobre l'ofici
El dia després, on de la ràdio ja no ens en recordem
El dia després, on de la ràdio ja no ens en recordem
Permeteu-me que avui no parli de futbol, avui és dia de reflexió sobre l'ofici

Resulta que ahir dilluns 13 de febrer era el dia internacional de la ràdio. I mentre que les dues grans emissores de ràdio fotien el boig, una fotent-se cap per avall i l'altre unint-se amb Ràdio Teletaxi, doncs resulta que al mateix temps crec que quasi ningú va aturar-se a reflexionar sobre quina és la situació del mitjà i en general la situació de l'ofici.

Ja ho dic per avançat, perdoneu-me si el que pugui dir en aquestes línies sigui un error fruit de la desconeixença, i perdoneu-me també per atrevir-me a reflexionar sobre el mitjà quan segurament sóc l'últim graó de la cadena alimentària periodística, un simple estudiant, que fa alguna "feineta" i que té l'aspiració de poder ser un becari en un temps.

Bé, doncs avui que és Sant Valentí, posem mà al fre i fem una mirada al nostre mitjà. Els que ens estimem la ràdio, sabem perfectament que té una màgia especial. La immediatesa, com a arma enfront de la resta de mitjans tradicionals, i la companyia com a arma de seducció cap als oients, fan que la ràdio tingui un punt especial que la resta de mitjans, on incloc fins i tot la internet, no tenen.

Tot i així la ràdio està patint, i pateix a escala nacional perquè la televisió i la internet se'ns estan menjant la clientela, pateix perquè encara ens costa adaptar-nos a les noves maneres d'escoltar la ràdio i pateix, perquè aquesta inadaptació fa que la publicitat no acabi de trobar-se còmode en l'entorn digital. Però la ràdio també pateix localment i comarcalment, i pateix perquè històricament el model de ràdio que s'ha realitzat és insostenible. Que una emissora, amb una programació basada en més del 60% o 70% en música és insostenible. Sóc incapaç d'entendre com ajuntaments i altres administracions accepten un model de negoci, perquè és important recordar que vulguem o no calen diners, que és insostenible.

I dic que calen diners perquè és cert. Ja sé, i en sóc un gran defensor, que el dret a la informació ha de ser sempre garantit. Però avui en dia, els mitjans de comunicació no han trobat cap altra font de finançament que els permeti sobreviure i deixar de banda la publicitat.

El problema és quan la publicitat, és a dir, l'interès econòmic és més important que aquest dret a la informació. Perquè el nostre ofici pateix quan això succeeix. Bé, el periodisme pateix quan passa això i moltes altres males praxis. En especial però deixeu-me que en destaqui una que ja fa molt de temps que em ronda el cap.

Farà ara tres anys quan vaig tenir el meu primer i únic contracte com a periodista. Creieu a cas que ha estat la meva única feina? D'ençà que vaig començar en el món del periodisme m'ha parlat de l'experiència i del currículum que necessito fer abans de poder començar a exercir com a periodista. Experiència? Currículum? Quan vaig a llençar currículums a diverses empreses tinc problemes perquè tinc masses coses que posar en l'apartat d'experiència professional. Això no vol dir que estigui eternament agraït a aquelles persones que m'han obert les portes i que m'han permès aprendre, perquè tinc la sort de poder fer el que més m'apassiona i per tant si no cobro no m'importa.

Ara bé, quan et trobes en el teu camí incompetents que teòricament són "experts" en periodisme o en el mitjà, arriba un moment en el qual s'ha de dir prou. Crec sincerament que és moment que diguem prou. I parlo en plural perquè és essencial que el col·lectiu de periodistes ens hem de fer forts, la consciència de tot el col·lectiu és l'única cosa que ens permet fer-nos forts i plantar cara a aquells que atempten contra la nostra professió.

I els que hàgiu tingut la decència d'arribar fins aquí, abans de criticar-me (fet que us agraeixo, perquè sóc conscient que vivim en un món molt estressat), sé que em direu grans frases com "les coses funcionen així", "el món és injust" o "el món no el pots canviar tu sol". Collons! Jo amb aquest text no he descobert la sopa d'all, però vosaltres tampoc... Quan em diuen "les coses funcionen així", precisament el que estic dient és que les coses funcionen així, el que passa que suposo que per una espècie de virus o per l'estrès que comentava unes línies més amunt, ens mengem un mot essencial: "malauradament". Perquè sí les coses "funcionen així", que no és el mateix que "malauradament les coses funcionen així". Quan em diuen "el món és injust", més del mateix, ja ho sé que és injust i no només amb el periodisme ni molt menys, però resulta que el que permet frenar les injustícies és el periodisme i per tant un cop més jo et dic, alerta que "les coses funcionen així" (potser les hauríem de canviar), i sobretot alerta que "el món és injust" i ens quedem sense l'arma per poder fer front a les injustícies.

És llavors quan els que diuen aquestes grans frases, com les que diuen pares o professor (cada gremi té les seves frases predeterminades), et diuen una frase que et desmunta: "el món no el pots canviar tu sol". Un cop més són els descobridors de la sopa d'all... Si som conscients que les coses les canviem de manera unida, ja no parlo del món sinó del nostre ofici, per què els periodistes ens trepitgem uns als altres? Per què no tenim un sentiment o un esperit col·lectiu que ens permeti solidaritzar-nos amb altres companys quan no se'ls deixa preguntar? O que ens fem forts envers els quals fereixen al nostre ofici, tant si són empreses com propis companys? Per què no ens escandalitzem davant de segons quins directors de diaris, ràdios i ja no només nacionals, sinó també locals?

Per tant, mentre uns es fotien de cap per vall i els altres s'unien amb Ràdio Teletaxi, jo he començat a plantejar-me quin sentit té entrar a un ofici que no és el que t'estimes? I sóc conscient que segurament idees com aquestes no agradaran el dia de demà quan vagi a demanar feina, però el que passarà és que ja no estaré demanant feina de periodista, perquè el periodisme ja no serà periodisme, si és que encara queda alguna cosa d'allò que en fem dir periodisme.

Comments
Our blogs

Això no ha fet res més que començar. Les vacances ja s’han acabat, jo m’he pres les meves personals en quan a escriure en aquest mitjà,...

Read

El Paris Saint-Germain (PSG) és un equip “fals”. Avui en dia, els nanos petits, que no saben la història del futbol, se’n compren una...

Read

Finalmente no va a poder ser y no veremos al genial centrocampista brasileño por el camp nou esta temporada. ...

Read